HISTÒRIA
Slider

Història de la muixeranga

De la Muixeranga d'Algemesí coneixem, pels documents escrits, que la seua història es remunta a fa prop de tres segles. La primera referència documental prové del 1733, dels "Llibres de Comptes de la Vila" (Domingo 2002: 133). Des d'aleshores, la seua aparició en la Festa de la Mare de Déu de la Salut, ja celebrada de manera solemne des del 1724, es manté de manera continuada fins hui en dia, convertida sense cap dubte en la imatge més coneguda de la ciutat, en el reflex de la força d’un poble compromés amb la seua tradició festiva i el seu patrimoni cultural.

En aquell moment eren freqüents ja a terres castellanes i americanes les mojigangas, grups de gent disfressada d’animals o vestida de manera ridícula que participaven en festes i celebracions populars i que adoptats pel món del teatre, donarien nom a peces de teatre curt d’intenció burlesca. Com també ho eren, especialment a les comarquesvalencianes, les colles de dansadors que conjugaven el ball amb l’acrobàcia, colles que es popularitzaren a finals del segle XVIII a Catalunya i que per ser valenciana la seua procedència, reberen el nom de Ball de Valencians. Aquests dos elements, junt a una intenció religiosa, festejar la figura de la Mare de Déu de La Salut, serien els que arreplegaria el poble d’Algemesí en conformar la seua Muixeranga. Un grup cerimonial que vestit de manera estrafolària, dansava i representava amb acrobàtics quadres plàstics, escenes relacionades amb la Mare de Déu durant les festes patronals de la ciutat. Durant tot eixe temps, la Muixeranga ha assistit ininterrompudament a la seua cita anual amb la Mare de Déu de la Salut. Ha patit moments de glòria, però també de crisi. D’acceptació popular i de deixadesa. (Alcaraz 2004: 145)

Molt arrelada en temps pretèrits a la comarca de la Ribera del Xúquer –Sueca, l’Alcúdia, Carcaixent- Algemesí té l’honor d’haver-la conservada [...]. Sobre la presència de muixerangues a altres comarques valencianes cal citar Peníscola, Titagües i, segons el més recent descobriment dels estudiosos, també l’Olleria, ací connectada amb les festes de folls.

Els membres són una colla d’homes i dones, de tota mena de professions -en temps passats, hòmens de força i habilitat, carregadors i obrers de vila de professió,  amb un cert caràcter gremial com aglutinant del grup-, de nombre irregular –en l’actualitat en són centenars però en temps d’abans només uns trenta- dirigits per un mestre, que s’encarrega amb autoritat incontestable de la coordinació dels muntatges del ball, torres i figures, dels assajos previs i d’admetre al personal que s’hi incorpora. (Domingo & Jarque 1999:79)

Tradicionalment els muixeranguers eren gent de pocs recursos econòmics, habitants dels barris perifèrics de la ciutat i, moltes vegades, no massa ben vistos per les ments benpensants de la població: “gent del gotet” els va definir algú en un testimoni recollit per Joaquim Pérez (1998: 23). Actuar en la festa major en plena època de collita suposava per a molts perdre un jornal, i la situació econòmica de la majoria de les famílies convertia en necessària una remuneració, que també rebien altres balls. Però l’any 1973, muixeranguers i festers no es van avenir i, en conseqüència, la Muixeranga  no va eixir en la processó de les Promeses. Aleshores, a corre-cuita, sense a penes temps d’assajar, un grup d’antics alumnes dels Maristes encapçalat pel germà Agustín Aisa salvà la situació: es va formar una nova colla de muixeranguers  que, a les ordres de Tomàs Pla, pogué participar l’endemà en la processó de Volta General; i que, més de quaranta anys després, continua amb amb la tradició.

Entre les persones que han marcat història cal destacar els mestres Enric Francisco Gil, Cabrera (dècada del 1920), Vicent Borràs Castell, Moreno Gleva (en la postguerra), Vicent Pelechano Esteve, Mona, Vicent Roma Masià, Elies (1958), Antoni Blay Carbonell, el Barbero (1959-1969, aproximadament) i Salvador Úbeda Gómez, Marica. (Escartí 2008: 25).

A partir  del 1973 i l’aparició del nou grup (Amics de la Muixeranga, primer, i Muixeranga d’Algemesí, més tard), n’han sigut mestres Tomàs Pla Romaguera (1973-2003) , Juan Beltran Garcia (2003-2014), José Donat Castell (2014-2017) i Marcos Castell Colomer (2017-actualitat).

En l’actualitat, la Muixeranga viu, probablement, el millor moment de la història i gaudeix del reconeixement i l’admiració de bona part de la societat valenciana. Un fet que s’ha accentuat a partir de la declaració de Patrimoni Immaterial de la Humanitat per part de la UNESCO (2011), de la Festa de la Mare de Déu de la Salut, que ha comportat una projecció nacional i internacional.

En aquests moments més de set-centes persones agrupades al voltant de dues colles (Muixeranga d’Algemesí i, des de 1997, Nova Muixeranga), conformen les actuals muixerangues d’Algemesí, la qual cosa assegura la continuïtat d’aquesta tradició centenària.

Per últim, no podem deixar de banda l’aparició de moltes altres muixerangues al llarg del territori valencià (des de Benicarló fins a Alacant, passant per Castelló, València, Torrent, Guadassuar, Sueca, Gandia, Xàtiva, Pego...), fet que demostra la vitalitat d’un fenomen en creixement.

 

FONTS:

ALCARAZ, Albert (2004): Un món de muixerangues, Algemesí, Ajuntament d’Algemesí.

DOMINGO, Josep Antoni & JARQUE, Francesc (1999): Bastint la festa. Festes de la Mare de Déu de la Salut d’Algemesí, Algemesí, Ajuntament d’Algemesí.

  • (2002): Festa a la Ribera. Les festes d’Algemesí, 2a ed., Algemesí, Ajuntament d’Algemesí, p.133 [1a ed., 1983].

ESCARTÍ, Lluís (2008): «El mític Cabrera i altres mestres de l’antiga Muixeranga», BIM Berca 162, p. 25.

PÉREZ, Joaquín (1998): «El Ball de l’Antigor», dins AMICS DE LA MUIXERANGA (1998): La Muixeranga d’Algemesí, Algemesí.