Parlar de les Festes de la Mare de Déu de la Salut d'Algemesí és parlar de la participació, la implicació i el compromís d'una bona part dels seus ciutadans que, d'una manera o una altra, fan possible cada any la festa. Fins a tal punt, que alguns recorren fins i tot centenars de quilòmetres per a viure-la en primera persona.
És el cas de José Potart Molina, un electricista marsellés de trenta-nou anys, fill d'espanyols emigrats a França en la dècada dels seixanta, que participa en la Muixeranga d’Algemesí. José, de mare algemesinenca, sempre ha estat molt vinculat al poble, ja que des de xicotet ha passat allí les vacances visitant la seua família materna: “De xiquet somiava ser muixeranguer però no podia, ja que les processons coincidien amb l'inici de l'escola i havia de tornar a França”. No obstant això, fa cinc anys va decidir fer realitat aquesta il·lusió i es va unir a la muixeranga: “Sent un orgull molt gran quan em pose el vestit de muixeranguer que em va fer la meua tia amb 85 anys; per a mi és retrobar-me amb unes arrels i amb una tradició que sempre m'han transmés a casa.” El seu fill Esteban no es queda arrere: l'any passat, amb set mesos, en la processó del Matí el van pujar a una Marieta, figura coronada per un bebé, vestit amb el seu trage. “Va ser molt emocionant”, recorda. També ha aconseguit transmetre-li a la seua dona Maryan la passió per les festes d'Algemesí: “encara que no és creient té un gran sentiment i admiració i gaudeix molt amb les processons”.
En la pinya, José és un muixeranguer que dóna la cara i no s'amaga: ocupa el lloc de base en diferents figures, com la Tomasina o l’Alta de Sis, la muixeranga més alta i que més pes suporta. “Per a mi és el lloc més important, si no hi ha base no hi ha muixeranga, encara que és molt dur: l'any passat en la plaça Major, en la primera muixeranga de la processó de les Promeses, vaig estar a punt de defallir però gràcies al suport dels companys de la pinya ho aconseguírem. Ara bé, els moments difícils i de sofriment es compensen amb la gran alegria que se sent quan tot ix bé”.
Apart dels bons moments de germanor i amistat que es viuen en la colla durant els assajos i les processons –una cosa realment admirable per a algú nascut i criat a França-, José viu amb molt de fervor la festa. És devot de la Mare de Déu de la Salut, que porta tatuada al braç esquerre, i tots els anys li fa una promesa. Confessa que un dels moments més emocionants per a ell, quan està a punt de caure-li alguna llàgrima, és després de l'última entrada de la verge a la basílica de Sant Jaume, “quan ja s'ha acabat tot i es porten la imatge a la Capella. És un sentiment molt intens d'alegria i pena alhora”.
Malgrat els nou-cents quilòmetres de distància entre Algemesí i sa casa, José el Marsellés espera poder participar amb la seua família molts anys més en les Festes de la Mare de Déu de la Salut.
Article de Lluís Escartí publicat al diari Levante (8/9/2018)
