Les partitures musicals del nostre folklore processional, publicades en el Programa de Festes de l'any del cinquantenari de l'coronació de la Mare de Déu de la Salut, any 1975 i posteriorment en el llibre de les nostres festes de l'editorial Vicens per la periodista María Ángeles Arazo, van ser recopilades de la forma que anem a expressar.
Abans hem de situar-nos en aquells anys en què la nostra processó anava decaient i deteriorant-se en un descens que pareixia insuperable.
Una cosa tan senzilla com que Algemesí no comptava amb cap dolçainer, quasi serà incomprensible per als jóvens de hui.
Els dolçainers, escassíssims llavors, estaven escampats en discretíssimes dosi, només per alguns poble de la nostra província.
Tots recordem aquell any de 1973 que un sol dolçainer, contractat Déu sap que poble i amb edat que potser superara la jubilació, ball després de ball, anava interpretant les variades partitures, precisament en una processó com la nostra, que té caràcters olímpics, tots sabem quan comença, però saber quan acaba, això, això no es pot saber.

Com no hi havia vitalitat que poguera mantindre eixe esforç, es va buscar a banda un equip magnetofònic portàtil amb les partitures gravades i un ajudant, que plantant-se enfront de cada ball, anava donant-li al botó de l'aparell que emetia unes melodies tan penoses, tan fredes, tan desangelades, que no podíem evitar que ens invadira una preocupant tristesa.
Afortunadament va arribar el punt d'inflexió, el punt de canvi. Va ser aquell any, jo diria aquell beneit any de 1973, que la Muixeranga no internet en la primera de les processons. Allò era tan insòlit, que era totalment increïble. Mai havia ocorregut. Amb timidesa quasi vergonyant, a mitja veu, tots els algemesinencs van anar comunicant-se la descoratjadora notícia: “Enguany no ix la Muixeranga”.
Però no va ser així. El germà Marista Agustín, al front d'un grup entusiasta, va declarar la guerra al desànim, al conformisme, a la deixadesa i es va envalentir eixint al front d'una improvisada muixeranga que va cobrir l'itinerari de les restants processons entre el fervor d'un poble que, complagut, mesclava gojosament els aplaudiments amb la més prometedora esperança.
A partir d'eixe instant, va ser el moment d'escometre d'una vegada per sempre la solució musical de les nostres festes.
Tres objectius em vaig proposar: la recopilació de totes les nostres partitures, la creació d'una escola de Dolçaina i a més abundància, un centre musical que ens garantira en el futur i per a sempre la puresa, la perfecció i el virtuosisme en les seues interpretacions.
Les partitures, fonamentalment les vam arreplegar de l'arxiu del senyor Vicente Igual, entregades amablement pel seu antiga servent Vicenteta.
Moltes altres partitures ens van ser entregades pels familiars del senyor Antonino Roig, També vam arreplegar del senyor Miguel Esparza, i crec recordar d'un músic en el seu dia director a Algemesí i que va prestar servici a Cartagena.
Totes estes partitures van ser entregades al senyor José Moreno Gans, amb qui m'unia una bona amistat, de la meua època de resident a Madrid, a qui visitava bé en el seu lloc de treball en Ràdio Madrid o en el seu domicili del carrer Llesta. El meu encàrrec va ser senzill: “Agarra les tisores de podar i la ploma, el que faces va a ser jurisprudència per a sempre”.
Els originals que em va remetre van ser publicats en el citat programa de festes amb unes paraules que vaig encarregar a Senyora Pepita Barberà.
La creació de l'escola de Dolçaina l'any 1976 va ser el que calia gestionar immediatament.
Vaig comunicar al senyor Juan Blasco, el més prestigiós de tots els dolçainers valencians, el propòsit de crear a Algemesí una escola de Dolçaina. Em va contestar, citant-me per a una entrevista al costat de Martín Domínguez, que aleshores també en eixes dates li havia escrit. Jo em vaig sorprendre molt d'eixa inesperada coincidència en dates i objectius.
La reunió que vam tindre els tres va aclarir les coses. Martín li demanava a Juan Blasco la creació a València capital d'una Escola de Dolçainers i Tabaleters, l'assignació econòmica de la qual ja li havia concedit l'alcalde de València, El senyor Ramón Izquierdo.
Jo li demanava organitzar a Algemesí l'Escola Provincial de Dolçaina que la Diputació a proposta de Senyora Pilar Alcàntera ja havia concedit.
Ho tenia clar: Plantar un arbre, L'Escola de Dolçainers, a l'ombra de la Mare de Déu de la Salut era aportar a l'èxit amb la seguretat absoluta. Dels quasi 20 alumnes de la primera promoció en 1976 s'ha passat a quantitats centenàries.
El títol que vam donar a la primera promoció va ser un taulellet, amb argument pictòric del senyor Joaquín Pérez, fet a Manises, en el taller del prestigiós ceramista Gimeno i amb una inscripció: “Jo sóc dolçainer de la Mare de Déu”, que vaig voler pregonara de forma inequívoca l'esperit de l'Escola.
La Dolçaina i els dolçainers han sigut un suport eficaç en el creixement quasi miraculós de les nostres festes.

Text de Don Josep Castell i Frasquet

---

Afeig aquest pàgina a les teues xarxes socials